La pàgina de Colònies St. Esteve

Dissabte dia 23, Plaça can Trullàs. 15:30 hores. Els membres de la organització col.loquen les taules per permetre les inscripcions a la caminada. Mica en mica, en acostar-se les quatre de la tarda, van apareixent els caminants més puntuals, que omplen un petit formulari, i es queden pels voltants esperant l'inici de la caminada. Cap a les quatre i pocs minuts, ja amb tothom inscrit, fotografia de rigor, a càrrec de la premsa Vallesana, recordatori inical de les normes bàsiques de la caminada a càrrec de José Ignacio fuentes, i comença la caminada. Més d'una cinquantena de persones, amb una petita motxilla,calçats amb bótes, ténen per davant un munt d'hores de caminar.
Fins el primer avituallament, situat a Santmenat, tot el grup marxa junt, i fàcilment es veu el cap de la marxa des de la cua. Al primer avituallament, cares encara alegres, que no reflexen gaire cansament. Unes quantes pastes per omplir la panxa, fruita i aigua, i a seguir fins el seguent avituallament, situat a unes tres hores de distància.
A partir d'aqui, la distància entre el cap i la cua de la caminada, es va allargant, i el cansament i els primers dolors, comencen a aparèixer. A l'arribada al segon avituallament, a Castellar del Vallès, les cares ja no són tan alegres, i es comencen a veure els primers estiraments per evitar agulletes de primera hora, tirites per evitar butllofes, i una sèrie de trucs de cada caminant per millorar el seu estat físic. Aquí s'afegeixen a la caminada els que fan la mitja, que frescos com una rosa, són l'enveja dels que porten des de les quatre caminant.
Aquí el grup ja comença a allargar-se, fins deixar entre el cap i la cua, un espai de temps força important.
Sortint de l'avituallament, per davant encara moltes hores de caminada nocturna, seguint les marques posades per la organització, que permeten seguir el recorregut perfectament, sense grans pèrdues pel trajecte.
La marxa continua, i l'arribada a Matadepera suposa un dels trossos possiblement menys agradables de la caminada, ja que s'ha d'atravessar tota la ciutat, sabent que en algun punt hi ha l'avituallament, amb la qual cosa, es fa realment pesat atravessar-lo tot. Al cap d'uns tres quarts d'hora d'estar atravessant Matadepera, s'arriba al tercer avituallament. Aquí les cames ja comencen a fer mal, les primeres butllofes es comencen a notar, i la moral comença a proposar abandonar la caminada i tornar amb els membres dels avituallaments.
Majoritàriament, però, la gent segueix amb la caminada, que encara té hores per davant. Aquest tram, fins a Vacarisses, és un dels més durs de tota la caminada, ja que són hores crítiques amb l'estat físic dels caminats, la son es fa present en els rostres, i a més a més hi ha una dura baixada, fins arribar al poble de Vacarisses que posa a prova més d'un genoll dels excurisonistes, que no van precisament sobrats de forces.
Però després d'unes hores de baixada, es veu el poble, i amb el poble, un avituallament on gràcies al caldo preparat pels pares encarregats de l'avituallament, unes quantes fregues a peus, cames, genolls,... dónen la moral suficient per continuar, al menys fins a Monistrol. Aquest tram, fins a Monistrol, es fa amb les cames fent figa, els peus adolorits, els genolls inflats, ...però tenint present que un cop a Monistrol, només queda l'ascens a Montserrat, d'aproximadament una hora i mitja, que marca el final de caminada.
Així doncs, un cop arribats a Monistrol, alimentats per l'organització i veient el cim de Montserrat just a sobre dels caps, sembla obligat acabar la caminada, i al cap d'uns deu minuts o un quart d'hora de descans, els excursionistes s'enfilen cap al cim, amb la moral alta de pensar que ja està a punt d'acabar-se la caminada.
I així, anar pujant, disfrutant de les vistes que només Montserrat ofereix, es va fent un ascens cap al monestir; enfilant-se a les pedres, pujant els esglaons de Montserrat, i de cop i volta...ja arribes a Montserrat.
Un cop arribats, a la plaça esperava l'avituallament final: pastes diverses i xocolata desfeta, que fan les delícies dels caminants, que ja descalços, comenten les anècdotes de la jornada, es mostren les ferides de guerra (butllofes, peus inglats, esgarrinxades,...), i disfruten, sota el sol de la plaça de Montserrat, d'un merescut descans.
I fins aquí el relat del que va ser la 1a caminada Granollers-Montserrat, que va ser possible gràcies als pares de colònies, els seus monitors, però molt especialment gràcies a Genís Guàrdia, col.laborador i organitzador de la ruta, José Ignacio Fuentes, organitzador i economista de la caminada i Ferran Contreras, organitzador i màxim responsable de la caminada.